Por Milagros Pérez
Oliva
El País, 17/09/2016.
Dijous passat es van complir vuit anys de la fallida de
Lehman Brothers. Encara que els problemes del sector financer s'arrossegaven ja
des de feia un any, aquell 15 de setembre de 2008 va marcar el punt d'inflexió
que va desencadenar la crisi més gran des del crac del 1929. Les conseqüències
van ser terribles perquè la crisi financera es va convertir ràpidament en una
crisi econòmica que va enfonsar milers d'empreses i va provocar la pèrdua de
milions de llocs de treball. El Nobel d'Economia Joseph Stiglitz, en una
intervenció davant el fòrum de Davos, va resumir així el que havia passat: “Els
bancs van assumir riscos excessius. Els empresaris es van endeutar massa. Els
reguladors van permetre tot això. I ara els contribuents els han d’ajudar per
netejar tota la porqueria, cosa que dispararà el deute de l’Estat i acabarà
tenint conseqüències sobre els béns públics com la sanitat”. Així ha passat
exactament.
Espanya va haver de destinar 220.000 milions d'euros, entre
capital, avals i garanties, a salvar el sistema bancari en crisi, bàsicament
caixes d'estalvi molt mal gestionades. I encara que tant Rajoy com el ministre
d'Economia, Luis de Guindos, van assegurar que el rescat no els costaria ni un
duro als contribuents, aquests mateixos polítics que amb tanta alegria van fer
aquestes afirmacions reconeixen ara que no serà així. Dels 51.303 milions
d'euros injectats en forma de capital, només se n'han recuperat 2.686, el
5,23%.
Però ara assistim a un intent de controlar el relat i
tractar de minimitzar els costos polítics. A això se centra el ministre De
Guindos amb el llibre España amenazada, que porta com a subtítol De com vam
evitar el rescat i l'economia va recuperar el creixement. És a dir, el relat
èpic d'un “èxit” explicat des de dins. De coneixement de causa no n’hi falta.
Però és el relat, no ho oblidem, de qui aquell fatídic 15 de setembre del 2008
era el director executiu de la fallida Lehman Brothers a Espanya i Portugal. De
Guindos no només va ser coresponsable de les males pràctiques bancàries que van
desencadenar la crisi, sinó que després, sent ministre d'Economia, ha dirigit
les polítiques que han aprofitat la crisi com a gran oportunitat per aplicar
l'agenda neoliberal.
Afortunadament hi ha altres relators de la crisi que no han
d'incórrer, com De Guindos, en teories autojustificatives per amagar que han
format part del problema, sinó simplement explicar la veritat. Qui vulgui saber
com ha estat la crisi en trobarà una explicació extensa i documentada al llibre
que acaba de publicar el periodista Andreu Missé, director de la revista
Alternativas Económicas. La gran estafa de las preferentes és fruit d'una
investigació rigorosa que fa honor a la millor tradició del periodisme
independent. Les preferents com a paradigma d'una crisi en la qual s'han sumat
les males pràctiques de la banca i el pèssim funcionament dels òrgans
reguladors, començant pel Banc d'Espanya, “un exemple clar de captura de les
institucions públiques per part del poder financer”.
He llegit i vist centenars de notícies sobre les preferents,
però els confesso que fins que no he llegit aquest llibre no he tingut una idea
total del que realment ha passat. Aquesta captura de les institucions va deixar
en la indefensió centenars de milers de petits estalviadors, que a més van ser
presentats pels qui els havien enganyat i controlaven el relat com a inversors
avariciosos que havien incorregut en riscos excessius per cobdícia.
La realitat, com demostra Missé, és que gran part d'aquests
inversors eren persones grans a qui directius sense escrúpols i empleats molt
pressionats van col·locar un producte d'alt risc fent-los creure que era tan
segur com un dipòsit a termini. I a un interès del 7% quan, d'acord amb el
risc, hauria d'haver-se remunerat almenys al 12% o al 15%. Les entitats van
col·locar la major part de les preferents en una maniobra desesperada per
capitalitzar-se en no poder renovar els crèdits que la banca internacional els
havia prestat per finançar la bombolla immobiliària. Però ho van amagar, i més
d'un milió de persones, la majoria petits estalviadors, hi van quedar atrapats.
Aquest dissabte s'organitza a Sabadell una gran performance
que pretén ser un judici a la banca. Em temo que no en sortirà gaire ben
parada. M'expliquen que hi ha preocupació a les cúpules financeres per la
deterioració de la imatge de la banca. La gran estafa de les preferents explica
molt bé les causes d'aquest deteriorament. “Aquest no és un llibre contra la
banca”, va dir Missé en la presentació. “És un llibre contra les males
pràctiques bancàries”. Doncs això.
Disponible en:
No hay comentarios:
Publicar un comentario